Article guanyador a la X Edició del Premi al Millor Article de Llibret,
patrocinat per l’ajuntament de Benirredrà. Publicat al llibret de la falla Sant Nicolau Mosquit.

Un allau de creativitat
Emili Morant Llorca

Tot va començar amb un colp de fortuna. La meua parella va rebre l’encàrrec d’escriure un article faller per a l’edició de 2009 d’aquest mateix llibret que teniu a les mans, perquè la responsable d’aquell any era cosina seua. Mentre compartia amb mi idees amb què confegir-lo, en un inusual atac d’audàcia, li vaig demanar que preguntara si podia escriure jo també. Un voluntari! Bé saben els qui s’ocupen dels assumptes llibrescos com és d’extraordinària, eixa circumstància. Vaig ser acceptat com a col·laborador inesperat, i des d’aleshores la tolerància dels successius responsables del llibret amb les meues eixides de to i la meua desconsideració pels terminis de lliurament ha donat fruits modestos però valuosos: hem sigut finalistes en tres ocasions. Mala sort de no guanyar? Jo no ho veig així, però espere que en algun racó d’aquest llibret dedicat genèricament a la sort algú explique què sol passar-nos amb la fortuna: que titllem de merescuda la que rebem, i d’injusta la que se’ns nega.

He pogut posar-me jo mateix com a mostra anecdòtica del fenomen, més general, que se m’ha encarregat explorar enguany: el de l’esclat de creativitat, sensibilitat i cultura que té lloc cada any al voltant de la festa fallera. Que un desconegut com jo, a penes espectador de quarta fila de la nostra vida cultural i per complet alié al món faller, fóra exquisidament rebut en la seua dimensió literària, sense rebre mai la menor censura tot i explorar sovint els marges de la correcció política, és un símptoma de la vitalitat i l’amplitud del camp gravitatori de la cultura fallera, que ens atreu, barreja i estimula. Eixa és una virtut valuosa de les falles gandianes: la d’escampar-se més enllà dels que hom, de forma miop, consideraria els seus límits naturals (els cercles dels participants estrictes de la festa i les seues famílies) i abraçar manifestacions creatives d’allò més variades.

Eixa multiplicació de la creativitat té, cal dir-ho, alguns efectes secundaris no sé si indesitjats però ben probablement inevitables: no tot el que hom pot veure, escoltar o llegir sobre o al voltant de les falles passaria un filtre exigent en termes de qualitat. El pur volum acumulat de representacions musicals o teatrals, peces de llibret, emissions de ràdio o els propis monuments i les seues crítiques ofega la capacitat selectiva del públic, que pot acabar per no consumir allò que les falles li ofereixen perquè ho troba tot igual. Aquesta és una possible crítica elitista de la producció fallera: fins i tot qui reconega que hi ha veritables joies amagades entre l’allau de creativitat lligat a la festa pot quedar sepultat sota la tasca ingent de trobar-les. Ja vaig assenyalar, en un article de fa anys, com una tal cerca resultava quasi impossible en el cas de les peces de llibret: eixa il·lustració, article o poema que ens atreuria pel seu tema, el seu plantejament o perquè coneixem l’autor ben obablement es trobe en algun llibret que no tenim, i al qual potser ni tan sols podem accedir digitalment. Tampoc crec que digitalitzar-los a l’engròs resolgués el problema: hi ha tant que paladejar, en tants llocs, en tan poc de temps. En aquest aspecte, amb les diverses produccions falleres ens ocorre, a una altra escala, com amb els mateixos monuments fallers: que ens sedueixen i derroten pel seu excés, per un efecte acumulatiu més que no qualitatiu.

Tanmateix, els fonaments d’aquesta crítica elitista són febles: assumeix l’existència d’un “públic” que “consumeix productes” culturals lligats a les falles, quan en realitat els llibrets, representacions i emissions veuen la llum en una comunitat difusa de persones que produeixen i reben alhora: el responsable de l’emissió escolta què han fet altres, el poeta líric busca inspiració en què han escrit altres (sense èxit, generalment: la lírica fallera és un subgènere infame, que demana a crits la seua supressió). I sobretot, més generalment: cadascú consumeix, amb més o menys interés, què ha fet la “seua” falla, en una barreja d’orgull, esperit competitiu i gratitud recíproca pels qui guarden el bon nom del barri i el casal. Així, podria passar que l’únic “públic pur” de la producció cultural fallera en la seua integritat foren els distints jurats que la valoren i premien. Això, que pot resultar decebedor per a una empresa de la magnitud col·lectiva de les falles de la nostra ciutat, obri possibilitats dignes de ser explorades: el mateix esforç de tria dels guanyadors podria donar com a resultat un filtre mínim, una selecció qualitativa de què veure, llegir o escoltar, un cànon tan efímer però tan digne com els monuments que cremen cada març. Bastaria condensar en una pàgina web o en un modest opuscle una variada tria amb què homenatjar, destil·ladament, l’humil treball de tants. No deu ser tan bona idea, si no s’ha fet ja, però a això aspirem els qui omplim llibrets: a la meta impossible de dir coses noves cada any.